El Dr. Joan Viñas, cap de Cirurgia de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova i ex rector de la Universitat de Lleida comparteix la seua experiència com a metge malalt de càncer de ronyó:

Entrevista Salut, El Segre, Diumenge 3 de juny 2018/Foto: Bisbat Lleida

Què el va inspirar a escriure aquest llibre?
La idea principal que volia transmetre és que la felicitat no s’acaba en el moment en què et detecten una malaltia. De qualsevol dificultat s’aprèn i la malaltia és una lliçó vital que t’obre els ulls i et fa valorar més les petites coses. No fan falta llargs viatges per adonar-te que el que més importa és el que tens a prop teu i moltes vega-des, per l’estrès del dia a dia, ens oblidem dels qui més ens estimen. En definitiva, que val la pena viure.

És cirurgià i fa prop de tres anys que li van detectar un càncer. Quina experiència li aporta el fet de viure des del punt de vista del pacient i del doctor?

M’ha ajudat a millorar el meu treball com a metge perquè, malgrat que al llarg de la meua carrera professional sempre he intentat tractar bé els meus pacients, aquesta experiència m’ha ajudat a empatitzar més i adonar-me que cada petit gest s’agraeix. A més a més, haver-me detectat aquesta malaltia va implicar que veiés tot el procés de curació des de l’altre costat. Com a cirurgià a mi el que m’agrada és tallar en sec, però quan la malaltia progressa la cirurgia té poc a fer. Ara la meua relació amb els meus companys d’ oncologia no és només professional, quan entro a la seua consulta és com a doctor pacient.

Com creu vostè que hauria de ser la relació del metge amb els seus pacients?

Sempre dic que el metge ha deser un bon metge i un metge bo. No només ha de ser un bon científic, sinó una persona que s’impliqui amb els pacients i els cuidi com germans. No és només un tècnic, forma part d’un dels moments més importants de la teua vida.

La fe forma una part impor-tant de la seua vida. Creu queés la clau per conviure amb la malaltia?

Per a mi la fe és un tresor molt preuat que m’ha ajudat molt. Si a una altra persona també li pot ser d’ajuda en aquest viatge, endavant.

En aquest sentit, ciència i religió poden semblar termes del tot oposats.

És una qüestió de fer un pas cap a déu, encara que ja se sap que l’enamorament té molt poc de científic, sobretot per als que ho veuen des de fora.

Podria dir-se que el seu llibre barreja ciència, humanitats i religió.

Sí, el llibre té una part més científica en la qual s’aprecia la meua vocació per la investigació i la docència però també tracte altres temes que s’atansen més a la quotidianitat i a les meues inquietuds. Per exemple, hi ha una part en la qual parlo de créixer com a persona i preparar-te per a les coses bones i dolentes de la vida, perquè la mort és una cosa natural que li passa a tothom i per tant també és positiu estar preparat per a l’etapa final de la vida. I si a banda de tot això estàs obert a la fe −que al capdavall és un acte de confiança, t’adones que tot és més suportable− i t’ajuda molt més.